El blat de moro, altíssim, gairebé no deixa veure la façana del taller. Cada any intento recordar a quina època el solen tallar.
Dir bon dia.
Al desordre ordenat de tots els productes, etiquetats alguns, anònims alguns altres. Hi ha els meus aliats, aquells que sempre sé on son, l’estany, el coure, la mica, la plata, les cendres, la pols de vidre de color; i també hi ha els altres, amb els que encara desconec les aliances que podem fer plegats.
Veig que falta pols de vidre blava. N’hauré de demanar.
Obrir les portes de bat a bat, que entri l’aire i el sol.
Ordenar l’argila, quina satisfacció tenir-la a punt, després de tanta feina amb en Joan Carrillo. Aquesta terra, d’aquí, de quilòmetre tres o quatre, no més, és un estímul per sí mateixa, que m’alimenta les ganes de fer coses. Modelar-la per descobrir noves peces, noves textures.
Això serà d’aquí uns dies. Ara vaig a Torroella. Hem quedat amb el lampista per penjar les ales d’un àngel.
